Història

Igual que fa 88 anys, continuem sent una empresa familiar lleidatana, que aposta pel tracte al client, el producte fresc i les polítiques socials i mediambientals.

1929: Any de fundació

L’empresa va ser fundada per Rafael Pujol Sala, nascut l’any 1900 a Puigverd d’Agramunt en una família pagesa de deu germans. Com que no era l’hereu, va aprendre l’ofici de guarnicioner. De caràcter inquiet i emprenedor, aviat es va establir a la ciutat de Lleida com a transportista, fent transport diari entre Lleida i Barcelona. El despatx el tenia al carrer de l’Estereria número 10. A Lleida va conèixer la seva esposa, Carme Solanes Asmet, que treballava de minyona en una casa de la plaça de la Sal. L’atzar els va afavorir amb un modest premi de loteria. Aquest va ser el capital inicial que van invertir en la compra del Momotombo, una petita botiga de queviures i productes de drogueria, situada al carrer de l’Estereria número 9, davant mateix del despatx de l’agència de transportistes.

Els orígens del Momotombo

El Momotombo era una botiga de venda al detall, propietat d’Enric Senpau, que ja existia a principi del segle XX, al número 9 del carrer de l’Estereria. El nom feia referència al fet que eren representants de la marca de cafè Momotombo, que havia pres el nom d’un volcà de Nicaragua. En aquella època era habitual posar noms centreamericans a les marques de cafè, com ara Tupinamba o La Cubana. El cafè es torrava al mateix establiment, però aquesta botiga era tan petita que havien de treure la torradora al carrer per fer la feina. A part del cafè, l’especialitat de la botiga eren les “drogues”, tal com s’anomenaven aleshores els productes químics per a la llar. El carrer de l’Estereria —anomenat popularment dels Sabaters— ja no existeix. Era un carrer molt estret que anava de la placa de Sant Joan a la placa de la Sal, però molt transitat perquè era al centre mateix de la major concentració de comerços d’alimentació de l’època, i aprofitaven així el flux de clients que anaven al mercat dels pagesos de la plaça de Sant Joan.

Els anys 30 i la Guerra Civil

L’empenta del Rafael Pujol i la simpatia de Carme Solanes, que s’ocupava d’atendre i cobrar els clients, aviat van fer prosperar la botiga. Els productes eren darrere d’un taulell i el client havia de demanar el que volia. Encara que també es despatxaven comestibles, el punt fort de la botiga eren els productes de drogueria i les pintures. Hi havia pocs productes envasats, la majoria es venien a granel. La Guerra Civil va trasbalsar completament el comerç local, però la botiga va continuar oberta. Durant la batalla de Lleida la primavera del 1938, el carrer de l’Estereria va estar molt afectat per un bombardeig i la botiga es va cremar. No es va deixar de treballar, però, perquè es va aprofitar com a botiga el magatzem que tenien al carrer de Lamarca, al carrer de l’Església de Sant Joan. L’any 1939 es va traslladar la botiga a la plaça la Sal, aprofitant el local on hi havia hagut la botiga de teixits dels Germans Reixac. El carrer de l’Estereria va desaparèixer als anys 40, quan es va enderrocar l’illa de cases que hi havia entre la plaça de la Sal i Sant Joan, i es van edificar els actuals porxos.

Els anys 50: el creixement progressiu

L’activitat a l’engròs va ser un èxit. Hi va ajudar que Pujol fos el primer que va vendre productes per unitats als botiguers i que va tenir un assortiment ampli. Els altres majoristes només volien servir caixes senceres i de les marques que ells representaven. Es va comprar el primer camió per repartir les comandes entre els clients de la ciutat i per anar a buscar els productes a l’estació, ja que els proveïdors solien enviar la mercaderia per tren. Les comandes dels pobles s’enviaven mitjançant transportistes. Per això era molt apreciada l’habilitat dels dependents a l’hora de fer paquets, per evitar que els productes es trenquessin i per fer el paquet el més petit possible. El camió també servia per desplaçar-se als pobles per cobrar morosos. El creixement del negoci majorista va permetre l’obertura d’un magatzem dedicat exclusivament al comerç a l’engròs l’any 1954, situat a la rambla Ferran. Mentrestant, la botiga de la plaça de la Sal ja s’havia convertit en el principal establiment d’alimentació de Lleida, fet que va fer necessari ampliar-la l’any 1956 amb la compra de la farmàcia Solé, que ocupava el local del costat. La botiga estava dividida en seccions, cadascuna amb els seus propis dependents: alimentació, drogueria, perfumeria, pintura i fotografia. El magatzem també era una fàbrica: tan aviat s’hi elaboraven productes de neteja com s’hi envasaven llegums secs o s’hi torraven ametlles. També hi havia un laboratori de revelatge de fotografies, muntat per Antoni Oncins, que va ser dels primers de Lleida. En aquells anys, la direcció de l’empresa era portada per Rafael Pujol Sala, Antoni per Oncins —que portava la direcció de la botiga i de la fabricació, i que havia començat a treballar-hi d’aprenent als anys 30— i pel responsable d’Administració, Ricard Plana. En total, eren uns 30 treballadors.

Els anys 60: el primer autoservei

El creixement econòmic de la dècada dels 60 va comportar la modernització dels costums socials. Seguint la tendència internacional, l’any 1966 es va transformar la botiga de la plaça de la Sal en el Supérette Pujol, el primer supermercat d’autoservei que hi va haver a Lleida. Era un pas arriscat, perquè es va haver d’invertir en la remodelació completa de la botiga, eliminant els taulells, i, a més, no hi havia precedents per preveure la reacció dels clients. L’autoservei va ser un èxit des del primer dia, però els clients es pensaven que no duraria gaire, ja que hi hauria tants robatoris que l’empresa hauria de plegar! Lleida també creixia en nous barris, cap a Ricard Viñes i Balàfia. Per atendre aquestes zones d’expansió, es van obrir els supermercats de Prat de la Riba (1968) i del carrer del Vallès (1969), on per primera vegada es va començar a vendre carn i verdura. Un element imprescindible a les botigues d’aquells anys eren els aprenents, xicots molt joves que de vegades tenien més ganes de jugar que de treballar. Quan els enviaven al magatzem per anar a buscar fruita seca, era costum dir-los que els volien sentir “xiular”. Si xiulaven no es podien menjar les ametlles!

Crisi i refundació de l’empresa

L’any 1969 s’incorpora a l’empresa Rafael Pujol Solanes, fill del fundador. Nascut a Lleida l’any 1934, va estudiar Ciències Químiques a Barcelona. D’allí se’n va anar a Alemanya per fer un doctorat en Química i s’hi va quedar a treballar deu anys. Tot i que estava casat i establert a Alemanya, l’enyorança de Lleida i el fet que el seu cunyat, Antoni Oncins, li demanés ajuda per col·laborar en l’expansió de l’empresa, el va impulsar a tornar a casa. Es va trobar l’empresa en una situació delicada, perquè l’expansió s’havia fet massa ràpid i s’havia finançat amb crèdits bancaris que calia tornar abans que les noves botigues tinguessin un volum de vendes prou alt. D’altra banda, el negoci de la venda a l’engròs patia la competència d’un nou fenomen, les cadenes voluntàries de botiguers (Spar, Vegé), que prenien vendes al majorista tradicional perquè s’abastien directament de les seves centrals de compra. Pujol va intentar engegar una cadena voluntària associada a la central IGA, però era massa tard per fer-se un lloc al mercat. Per facilitar la successió en la direcció de l’empresa, l’any 1970 es constitueix la societat SUPERMERCATS PUJOL, SA (SUPSA) amb la participació de Rafael Pujol Solanes i d’Antoni Oncins, que a partir de llavors dirigiran el negoci. La nova empresa abandona la venda de productes químics i pintures i es concentra en l’alimentació.

Els anys 70: el Plus Discount

La crisi es va superar fent una revolució total de l’empresa. Rafael Pujol estudia el comerç alimentari a Europa i en un viatge per Alemanya i Suïssa es va fixar en la fórmula “discount” i decideix importar-la a Lleida. El “discount” és un tipus d’autoservei d’instal·lacions molt simples —prestatges barats de magatzem, articles exposats directament en caixes, assortiment molt reduït, sense productes frescos— que té el seu atractiu en els preus molt baixos. L’any 1977 es transformen simultàniament les tres botigues (plaça de la Sal, Prat de la Riba i Vallès) en PLUS DISCOUNT. L’èxit de vendes és espectacular, fins al punt de no donar l’abast per reomplir els prestatges. La fórmula de preus baixos encaixa perfectament en un mercat sacsejat per la primera crisi del petroli. Per substituir la venda a l’engròs, que ja no resultava rendible, es van obrir franquícies de Plus Discount als pobles a partir de l’any 1978, també amb resultats molt positius. En un sol any se’n van inaugurar dotze. S’emprèn la modernització de la gestió interna: Supermercats Pujol va ser el primer client del centre de Càlcul de Lleida quan encara s’utilitzaven fitxes perforades per introduir la informació als ordinadors. La direcció es reforça amb la incorporació de Josep Antoni Alexandre com a cap d’Administració i Josep Miquel Aleix com a cap de Compres. Els fonaments de l’empresa actual —supermercats propis, franquícies i una gestió avançada— ja estaven posats.

Els anys 80: l’aposta pels productes frescos

La fórmula de Plus Discount va funcionar bé fins que l’any 1986 va obrir el primer hipermercat de Lleida. Les vendes de l’empresa van caure un 10% de sobte. Pryca oferia preus més baixos i més varietat. Per sobreviure calia tornar a reinventar el negoci. Amb la col·laboració del professor de màrqueting d’ESADE Lluís Martínez-Ribes es va fer el primer estudi de mercat de la història de l’empresa, amb 300 enquestes a domicili. Els resultats van conduir a dissenyar una estratègia per diferenciar-se al màxim de Pryca, potenciant el que un hipermercat no podia oferir tan bé com Plus: la proximitat per la compra a peu, el tracte personal i els productes frescos. S’incorpora la secció de fruita i verdura i l’any 1988 s’obren les primeres carnisseries i s’inicia la producció de llonganissa i embotits. El procés culmina el 1993 amb la instal·lació de peixateries. Continua l’expansió fora de la ciutat i s’arriba fins al Pirineu i la província d’Osca. Es canvia el logotip i el nom de Plus Discount pel de Plus per reflectir més bé la nova orientació cap al servei al client. L’evidència que calia col·laborar amb altres cadenes per compensar el poder de compra dels hipermercats fa que l’any 1983 Supermercats Pujol sigui soci fundador de la central de compres Selex Ibèrica, d’on pren el nom de la marca pròpia.

Els anys 90: el Plusfresc

El nou concepte de Plus exigia un format de botiga més gran i un disseny més modern per diferenciar-se de la competència. El primer supermercat de la nova generació es va inaugurar l’any 1991 al barri del Clot de les Granotes. En un any se’n van obrir quatre més a la ciutat de Lleida, als barris de la Mariola, l’Escorxador, Cappont i Prat de la Riba, reemplaçant o ampliant botigues petites. Amb aquesta reconversió neix Plusfresc com el coneixem avui, un concepte de supermercat on es pot fer la compra completa d’alimentació i neteja, i on es garanteix els dret dels clients a adquirir productes de qualitat i a rebre un tracte amable i considerat. A partir del 1995 s’accelera l’expansió, orientada cap a Barcelona i cap als pobles de Lleida, on encara no s’era present. Al mateix temps, es decideix fer una forta inversió en innovació tecnològica. El 1996 s’introdueix la targeta Plusi, la primera targeta de client del mercat català. El 1998 es guanya als Estats Units el Premi Global Electronic Marketing Award pel millor programa de màrqueting electrònic presentat per una empresa no americana. Tampoc es deixa d’innovar en servei al client. Es desenvolupa molt el repartiment a domicili, i l’any 1998 s’allarga fins a les dotze de la nit l’horari del Plus de Pius XII, el primer de l’Estat espanyol que dóna aquest servei.

Segle XXI

A inicis del segle XXI l’evolució dels estils de vida canvien els hàbits de compra, que obliguen a una nova adaptació de les botigues. És arrel d’això que l’any 2001 es desenvolupen dues fórmules comercials noves: Sunka i Plusfresh.com. Sunka és un supermercat que no vol semblar un supermercat. És a dir, on els clients no tenen l’obligació de “fer la compra”, sinó on se’ls ofereix la possibilitat de desconnectar de l’estrès de la jornada quotidiana. Plusfresh.com és un supermercat virtual que facilita la compra per Internet als nostres clients. D’altra banda, el 2002, l’expansió urbanística de Lleida i el creixent ús de l’automòbil ens porten a inaugurar un nou format de Plusfresc amb aparcament a la Plaça d’Europa Es tracta d’un supermercat amb un disseny radicalment contemporani, que serà el model per als Plusfresc dels propers anys. Plusfresc té avui 72 botigues i 1126 treballadors, que mantenen el mateix esperit de servei al client dels fundadors. Igual que fa 84 anys, continuem sent una empresa lleidatana, arrelada a la ciutat i amb voluntat de continuar sent capdavantera en el comerç d’alimentació de Lleida. Una empresa que aposta pel tracte al client, el producte fresc i les polítiques socials i mediambientals. La central de compres Selex, a la què pertany Plusfresc, té avui el nom d’Euromadi i és el principal grup de compres espanyol d’alimentació, amb un 20% de quota de mercat. Està associada a EMD (European Marketing Distribution), la més important central de compres europea. Pertànyer a Euromadi és un dels puntals que permeten a Plusfresc créixer com a empresa independent.